Feia calor. Tots jugaven a l’esplanada al davant de casa.
A començaments dels 70 encara quedaven descampats i esplanades al bell mig
de la ciutat.
- Aaahhhh...!! - va cridar de
sobte l’Anna Mari corrent fins
aferrar-se amb totes les seves forces a la reixa del portal.
Li havien posat una llagosta a l’esquena. Estava histèrica!.
Aquella nena grassoneta tenia fòbia als animalons. Tampoc la Mercè els hi tenia massa simpatia però en veure a la seva veïneta tan atemorida va provar de treure-li del damunt sense cap èxit, ja que quan es va apropar l’Anna Mari es va enfilar escales amunt i llavors ...Blamsh!. Un cop seguit d’un crit va fer tremolar tota l’escala.
- Mamaaaaaaaaaa!!!
La nena jeia asseguda a terra enmig d’un bassal groguenc. La mare de l'Anna Mari, la Sra Maria, va obrir la porta del primer pis on vivien i va cridar:
- Què ha passat?.
- Una
altra vegada, mama... ! - va respondre la seva filla plorant.
Des de feia un temps, cada dilluns apareixia un bassal groc a l’escala. Tot
el veïnat estava d’acord quan pensava que algú el diumenge a la nit
de tornada cap a casa feia pipí al darrere de la porta. Cal recordar que en
aquella època les porteries romanien obertes a tota hora, encara no hi
havia porters automàtics només porters de carn i ossos a les cases
de famílies adinerades.
La Mercè sempre demanava a la seva mare: Per què no posem un aparell com el de la tieta Antonia?. L’aparell en qüestió tenia meravellada a la noieta, consistia en una corriola a l’últim pis de l’escala i una llarga corda enganxada al pestell de la porta de l’entrada. D’aquesta forma la porteria sempre estava tancada i quan algú trucava només calia sortir al replà, estirar de la corda i el pestell s'obria. La Mercè i les seves cosines es pirraven per anar a obrir.
Tornem-hi, la Sra. Maria quan va veure a la seva filla pel terra tota molla
va xisclar :
- Quan
l’agafi!! - referint-se a l’autor/a del “riu”.
La veritat és que cap dels presents es va prendre aquesta amenaça al peu de
la lletra , però al diumenge vinent es sentí gran enrenou a l’escala i en
sentir crits tothom va sortir als replans. La dona , que era gran i corpulenta,
havia estat a l’aguait en la foscor de la vesprada esperant el moment. Una
ombra es va endinsar a la porteria i tombant una mica la porta es va ajupir i
...zas!.
La Sra. Maria va agafar la noia i, asseguda als primers esglaons, la va posar cap per avall a les seves faldes i li va clavar unes palmades al cul nu, no li havia donat temps a pujar les calces. La pixanera cridava i es bellugava sense poder fer res amb la força de la gran dona. Durant la baralla es va estripar un collaret de boles blanques que duia la noia i les boletes van botar i botar per tota l’escala. Tota la canalla va córrer per agafa-les. Era el trofeu. A l’endemà les havien de mostrar per explicar la resolució del misteri del bassal groc de l’escala. Era un esdeveniment important, era L’Esdeveniment.
Una bola va arribar als peus de la Mercè que encara estava apuntada darrere
la barana del replà amb els ulls molt oberts. La va agafar. Un sentiment de
tristor la va envair. Ara sentia pena per la noia que
durant mesos havia fet que gran part dels veïns rellisquessin i , fins i tot,
caiguessin a causa de la seva incontinència. Una mena de síndrome d’Estocolm.
Això no va tornar a passar mai més però la porteria es va tancar uns mesos després per consens veïnal. Llavors, quan trucaven a la porta havien de baixar a obrir la porta de l’escala o si els visitants eren de confiança se’ls llençava la clau per la finestra.
Això no va tornar a passar mai més però la porteria es va tancar uns mesos després per consens veïnal. Llavors, quan trucaven a la porta havien de baixar a obrir la porta de l’escala o si els visitants eren de confiança se’ls llençava la clau per la finestra.
La Mercè va guardar molts anys la boleta
blanca a la capseta de les coses importants. De vegades es preguntava com
estaria la noia.