martes, 22 de enero de 2013

El bassal groc

  Relat curt.



Feia calor. Tots jugaven a l’esplanada al davant de casa. A començaments dels 70 encara quedaven descampats i esplanades al bell mig de la ciutat.

-       Aaahhhh...!! -  va cridar de sobte l’Anna Mari corrent fins aferrar-se amb totes les seves forces a la reixa del portal.

Li havien posat una  llagosta a l’esquena. Estava histèrica!.

Aquella nena grassoneta tenia fòbia als animalons. Tampoc la Mercè els hi tenia massa simpatia però en veure a la seva veïneta tan  atemorida  va provar de treure-li del damunt sense cap èxit, ja que quan es va apropar  l’Anna Mari es va enfilar escales amunt i llavors ...Blamsh!. Un cop seguit d’un crit va fer tremolar tota l’escala.

Mamaaaaaaaaaa!!!    

La nena jeia asseguda a terra enmig d’un bassal groguenc. La mare de l'Anna Mari, la Sra Maria, va obrir la porta del primer pis on vivien i va cridar:

-        Què ha passat?.
-       Una altra vegada, mama... ! - va respondre la seva filla plorant.

Des de feia un temps, cada dilluns apareixia un bassal groc a l’escala. Tot el veïnat estava d’acord  quan pensava que algú el diumenge a la nit de tornada cap a casa feia pipí al darrere de la porta. Cal recordar que en aquella època les porteries romanien obertes a tota hora, encara no hi havia  porters automàtics només porters de carn i ossos a les cases de famílies adinerades. 

La Mercè sempre demanava a la seva mare: Per què no posem un aparell com el de la tieta Antonia?. L’aparell en qüestió tenia meravellada a la noieta, consistia en una corriola a l’últim pis de l’escala i una  llarga  corda enganxada al pestell de la porta de l’entrada. D’aquesta forma la porteria sempre estava tancada i quan algú trucava només calia sortir al replà, estirar de la corda i el pestell s'obria. La Mercè i les seves cosines es pirraven per anar a obrir.

Tornem-hi, la Sra. Maria quan va veure a la seva filla pel terra tota molla va xisclar : 
-       Quan l’agafi!! -  referint-se a l’autor/a del “riu”.

La veritat és que cap dels presents es va prendre aquesta amenaça al peu de la lletra , però al diumenge vinent es sentí gran enrenou a l’escala i en sentir crits tothom va sortir als replans. La dona , que era gran i corpulenta, havia estat a l’aguait en la foscor de la vesprada esperant el moment. Una ombra es va endinsar a la porteria i tombant una mica la porta es va ajupir i ...zas!.

La Sra. Maria va agafar  la noia i, asseguda als primers esglaons, la va posar cap per avall a les seves faldes i li va clavar unes  palmades al cul nu, no li havia donat temps a pujar les calces. La pixanera cridava i es bellugava sense poder fer res amb la força de la gran dona. Durant la baralla es va estripar un collaret de boles blanques que duia la noia i  les boletes van botar i botar per tota l’escala. Tota la canalla va córrer per  agafa-les. Era el trofeu. A l’endemà les havien de mostrar per explicar la resolució del misteri del bassal groc de l’escala. Era un esdeveniment important, era L’Esdeveniment.

Una bola va arribar als peus de la Mercè que encara estava apuntada darrere la barana del replà amb els ulls molt oberts. La va agafar. Un sentiment de tristor  la va envair. Ara sentia  pena per la noia que durant mesos havia fet que gran part dels veïns rellisquessin i , fins i tot, caiguessin a causa de la seva incontinència. Una mena de síndrome d’Estocolm.

 Això no va tornar a passar mai més però la porteria es va tancar uns mesos després per consens veïnal. Llavors, quan trucaven a la porta havien de baixar a obrir la porta de l’escala o si els visitants eren de confiança se’ls llençava la clau per la finestra.

La Mercè va guardar molts anys la boleta blanca a la capseta de les coses importants. De vegades es preguntava com estaria la noia.






viernes, 18 de enero de 2013

La foto



En ocasiones, el mundo de mis recuerdos  se abre de la forma más fortuita  por un aroma, una melodía, una imagen... Entonces, un alboroto de emociones  surge y me gusta, desde la ventaja que proporciona la distancia en el tiempo, colocar cada cosa en el lugar que corresponde según su vivencia. Dicha colocación varía según la realidad y el estado emocional  actual, claro está.



Esta foto me ha traído la nostalgia de un tiempo que marcó con firmeza el periodo escolar de mi infancia en la que, debido a la educación basada únicamente en la disciplina y la memorización, el aprendizaje se volvió efímero. ¿Dónde estaría por aquellos entonces la pedagogía de María Montessori, basada en liberar el potencial de cada niño para que se autodesarrolle en todas sus capacidades? 

Las horas de patio y el juego con las compañeras son el recuerdo más agradable, cargado de la espontaneidad y la energía reprimidas durante todo el día. Salir armadas con la pelota de baloncesto,  pisando el patio con la misma potencia que los maorís danzan La Haka, hacía que el  tiempo del  recreo fuera  una explosión de actividad. El juego favorito era matar que dejaba unos verdugones importantes en las piernas cuando la pelota impactaba bruscamente en ellas ya que llevábamos faldas (uniforme)  todos los días del curso, invierno y verano.

Junto con la foto han vuelto a mi vida mis compañeras de clase. Recordar con ellas aquellos años compartidos ha sido tan divertido y agradable como inesperado.

¡Gracias por aquellos y estos  buenos ratos! 




viernes, 11 de enero de 2013

Capicúa


Del català “cap i cua”
Etimològicament, del grec, Palin (de nou) i Dromos (pista de carrera), o sigui carrera en cercle. Aquesta paraula a part del seu sentit matemàtic és un palíndrom, és a dir, una paraula que es pot llegir d'esquerra a dreta i viceversa amb del mateix significat. 

Els que més m’agraden en català:
Se n’és o no se n’és
O crec o cerco
La ruta natural

En el moment de crear aquest blog vaig pensar en un concepte de vida i em va agradar “Capicúa”, un curt que reflecteix una realitat: principi i fi. Com la vida mateixa.

Benvinguts/des



CAPICÚA

Del catalán “cap i cua” (cabeza y cola).
Etimológicamente, del griego, Palin (de nuevo) y Dromos (pista de carrera), o sea carrera en círculo
Esta palabra aparte de su sentido matemático es  un palíndromo, es decir, una palabra que se puede leer de izquierda a derecha y viceversa con del mismo significado.

Los que más me gustan en castellano:
Yo soy
Se es o no se es
La ruta natural

En el momento de crear este blog pensé en un concepto de vida y me gustó “Capicúa”, un corto que refleja una realidad: principio y fin. Cómo la vida misma.

Bienvenidos/as